Lluita per la llibertat

Sobre el llibre

La Llibertat demana gosadia i persistència i, com tot allò que és veritat, s’ha de guanyar cada dia. La Carme Romia ho sap bé perquè ha treballat tota la vida per ensenyar a aprendre i aprendre a ensenyar, i perquè s’ha compromès amb la Pau, allò que algú voldria que confonguéssim amb la inacció o la conformitat i és precisament tot el contrari. La Pau és l’expressió més neta de la Llibertat i cal ensenyar-la i aprendre-la cada dia.

Ens trobem a plaça i ella porta un paper que ha pensat abans i ha escrit. Potser hi ha un rampell o un gemec d’indignació o una llàgrima, però s’ho ha pensat i ho ha escrit. Perquè no sol fer les coses de qualsevol manera ni sense pensar, més aviat el contrari: donar-hi tombs, dir-ho millor, cercar els mots, trobar les idees, descobrir les imatges, i tornar a donar tombs… I aleshores té la gosadia de llegir-nos-ho. Si s’escau amb la veu una mica apagada o rogallosa, amb algun moment de silenci, mirant-nos les cares si pot. Mira a uns i altres, somriu i apreta les parpelles darrere les ulleres perquè també parlin i somriguin els ulls. Llegeix, torna a mirar, i sempre diu gràcies i somriu amable.

La Carme és allà com tots els de plaça, faci fred o calor, sigui tard o vulgui ploure. Com tots perquè ella és del Cor.

El Cor de la plaça, de la plaça de Paeria, i Cantaires de Ponent, són gent que canta. Des de la tardor de 2017, per sortir de les patacades, de les hòsties espanyoles, del neguit de veure l’engany d’una transició que explicaven modèlica, de la constatació d’un estat repressor, lladre i violent. I del desconhort pregon, per dir-ho en paraules connotades, de saber que bona part dels nostres no son de fiar. Hi som encara, a vegades no sabent per què i sempre sabent que se’ns gira feina.

Ens agradaria que tot això també fos una mena de cor, aquell motor de la natura viva que fa que tot rutlli i creixi. Ens agradaria que fos el batec de tota la ciutat, amb tots els significats del cor: el múscul, el bell mig de la comunitat, el conjunt de veus, l’acord… Però no. Som una gent que canta o diu en veu alta, i cridant també, i gent que es troba per fer-ho, insistentment. I que ha triat fer-ho a plaça, allà on les pedres haurien d’explicar que estimem el lloc d’on som i d’on volem ser.

Pep Tort i Bardoret