Entre dos silencis

Carme Romia, gaudint de la seva altra passió, 
la fotografia, en un camp d'ametllers a prop de Seròs, al Segrià

Carme Romia, ja té uns quants llibres publicats (aquesta és la seva vuitena entrega poètica) i considero, tot i que això pot ser només una apreciació personal, que el volum que el lector té entre mans, aquest Entre dos silencis, assoleix una gravetat que potser en el context d’altres llibres quedava més atenuada. I atenuada no vol dir que no hi fos. Simplement, és, potser, que la coneixença personal de l’autora i el seu vitalisme exacerbat, aquell neguit que la fer anar sempre amunt i avall amb la senalla carregada de versos i un somriure murri on se li desboca l’apassionament, m’han fet llegir aquests poemes des d’una altra perspectiva. És a dir, com prenent consciència de la distància entre la persona i l’autora o, millor dit, com si en aquests poemes la identificació entre una i altra se’m fes més obtusa. Això tampoc vol dir, i que ningú s’erri, que és el voltor del pessimisme el que governa la veu.

Carme Romia no seria ella mateixa si es deixés anorrear per la falta d’entusiasme. I, així i tot, em sembla evident, que presideix el recull una mirada més ponderada sobre l’entorn, cert desencant i una evident voluntat reflexiva sobre allò que anomenem vida, aquest segment d’espai i temps que delimiten dos silencis.

Extret del pròleg d’Àngels Marzo

Un simpàtic moment entre l'autora i l'editora